La poesia

La poesia és una petita història fent rimes (segons crec jo).
Els "raperos" rimen perfecte. Perquè el rap és poesia cantada, de fet "rap" vé d' això, vol dir: Rims And Poesy, RAP.
Moltes persones en saben fer, però jo en conec una que rima com en Miquel Martí i Pol. Es diu Salvador, és molt bon amic meu li agrada molt la poesia. Acostuma a fer poesies d'amor, i quant les llegeixo sembla que m'estigui passant a mi...
Si coneixeu la sèrie de dibuixos animats "la banda del patio" ell és com el Mickey, clavat a ell.
Bé sé que us esteu pensant: Aquest Salvador, si escriu tant bé, perquè no ens posa una poesia?
Doncs aquí la teniu:

La estación de tren

Eran las ocho treinta y te llamé para que
te dieras cuenta de que tenias razón
ayer en esa discusión.

Entonces en el buzón tenía un
mensaje que decía que
te irias a la estación
para coger el tren que te
llevaría a algún sitio que
te reconstruyera el corazón.

Y con mucha preocupación
corrí hacia la estación y
te vi allí, te saludé con
ilusión y dije que te quería
y que nunca más me enfadaría.

Tu dijiste que no, que no volverías
y me puse tan triste
que no te lo imaginarías
entonces escuchamos el ¡ pasajeros al tren!

Y te dije que te lo pasarás bien
en tu nueva vida pero yo siempre
recordaría ese bello rostro que me dejó en
la estación de tren.

Salvador Galup

La música III

Quan vaig xocar conta la sorra..
Vaig sentir una dolça veu que venia d'allà al fons, una veu manífica que t'atrepava i vaig entrendre' el significat:

Visca la vida!

Això em va donar forces per continuar endevant. Vaig acoseguir sortir de la bossa, i vaig donar una volta per l'illa. Tothom estava cantant i feliç, aleshores s'em va posar al davant un noi que em va dir:
- Vols que t'ajudi?
Jo li vaig agrair i ens vam amics mentre xerràvem i jo li explicava la meva història.
Ell es va comprometre a ajuar-me si jo prometia fer- li sempre cas, jo ho vaig acceptar. Es deia Arion, cantava com els àngels però ningú ho sabia accepte jo perquè el vaig sentir cantar metre es dutxava; era la cançò que vaig sentir al arribar a l'illa!
Van anar passant els dies, jo estava aprenent a cantar bé! L'Arion, en canvi, estava igual sense que ningú sabés el seu do per la música, fins que un dia li vaig dir:
- Arion, has de fer públic el teu do per la música!
- Però si jo no sé cantar
- Arion, si que en saps, el que passa esque et fa vergonya que et sentin i et treguin de l'illa
- Sí, la veritat és que sí- va admetre ell
- Doncs mira, saps què et dic, que t'has d'arriscar, tothom s'ha d'arriscar en aquesta vida; si us plau Arion fes-me cas per una vegada, fes-me cas a mi. Ell va merxar sense di ni do ( diuen a l'illa).
Al cap d'un mes ell es va presentar davant del rei de l'illa i el va retar a un duel de cant (segons havia sentit dir jo el duel només es pot fer al rei, siel rei perd el rei ja mai més ho pot ser-ho, si el jugador guanya, ell és rei), tot seguit de retar-lo, em va fer l'ullet.
Va començar el rei amb una cançò magnífica, semblava perdut, però Arion va cantar aquella cançò...

Visca la vida!

Estava clar, ell era el vencedor absolut.
Al dia següent em van dir la desagradable notícia de que havia de marxar cap a la meva ciutat, amb un vaixell tripulat per l'Arion; a mi s'em van escapar unes llàgrimes.
Al cap de dues hores vaig marxar dient adèu a tothom, em llàgrimes als ulls.
El viatge va trigar tres hores, jo em vaig marejar una mica. Al arribar al port, vaig plorar com un desconsolat, sóc un noi sensible! Li vaig fer l'abraçada més forta que havia fet en tota la meva vida; li vaig agraïr tot el que havia fet per a mi li vaig donar un petò i li vaig tornar a agrair el que
havia fet per a MI. Ell em va dir:
-Mai abandonis, i si t'has d'arriscar arrisca't i si una cosa t'agrada fes el que sigui per aconseguir-la. I Li vaig dir adèu per darrera vegada. Vaig girar cua.
Vaig pensar em les seves paraules...

i vaig anar directe en un càsting de cant!
Vaig cantar una de les cançons que m'havien ensenyat:
Peter Pan
Vaig anar passant les fases fins a la final que vaig cantar la cançò...

Visca la vida!

Vaig guanyar! Vaig guanyar un Mercedes i 400.000.000 d' €!
A partir d'aquell dia tot em va anar brutalment, vaig conèixer a la Júlia...
Vam tenir un fill, es deia...
Com creieu que es deia?

La música II

Continuem...

Em va enlluernar una llum encegadora i vaig veure a un home calb amb unes ulleres de sol molt grosses que feia pinta de ser ric; vaig preguntar sense saber què dir:
- Què, qui, quan, com!!
- Hola, sóc el senyor X, t'hem portat aquí perquè sabem que tu ets una persona molt rica i et volem robar tots els diners
- Què?! Si jo no sóc gens ric-vaig protestar jo
- No et fagis el pobre ara, a més, sabem que ets una de les persones que hi enténs més de música de tot el món, Ja ja ja ja!!!!! Et matarem!!!
- No, no hi entenc de música jo!
- Vinga anem per feina! Porteu-lo a la sala X!
- No si us plau!!- vaig suplicar jo, però indignat
- Ara és on patiràs per tot el que saps i nosaltres també sabem perquè mentre estàves inconcient hem extret del teu cervell i ho hem passat a una màquina
- Doncs no n'heu tret gaire pel què jo sé...- vai dir rient per sota del nas
- Mira ara et diré què et passarà: et sonarà una música molt forta per l'orella dreta, tan que no resistiràs i et tiraràs per la finestra; ja ja ja!
- No!- però ja era massa tard.
El senyor X va apretar el "play" i va començar la música...
Però jo estàva sord per l'orella dreta! Per l'esquerre vaig poder sentir:
- Bé adeú que tu passis bé; ja ja ja!
La música va sonar uns deu minuts fins que el senyor X va entrar; jo em vaig fer el mort perquè no sospités, el senyor X va dir respecte a això:
- Perfecte, està mort, llançeu-lo a l'illa dels músics que segur que el rebràn amb molt de gust; ja ja ja!
Pel què havia sentit l'illa dels músics és l'illa on hi viuen tots els músics més importants del món.
Em van lligar amb un sac i em van tirar al mar, jo em vaig adormir perquè estàva rebentat.
De cop vaig notar com xocava contra la sorra...

La música

La música no és res més que una reproducció d'audio, però, per un motiu que qui sap qui, poden passar coses com aquesta que us contaré ara:

Jo sóc un noi de 22 anys que gràcies a la música vaig poder ser feliç.
Jo abans era una persona que pidolaba per el carrer al costat de l' FNAC, tot va començar al 30 de maig de 2009...
Com sempre, estava tranquil mig dormit a la porta de l' FNAC amb una llauna oberta de Coca-Cola. Vaig veure passar una senyora amb un mp3 molt petit i, segurament barat, amb el seu marit (ho sé perquè li va dir "tresor") estava caminant quan de cop, se li va caure, jo li anava a donar perquè era un noi pobre però honrat, i abans que pogués dir "mp3" la senyora va desaparèixer.
Jo no sabia què fer-ne d'allò i, com que sabia com funcionava perquè ho habia vist a la gent, vaig apretar el "play".
Va començar a sonar una música d'òpera, vaig anar passant les cançons, cap m'agradava, n'hi havia de heavi metal (amb una d'aquelles amb va fer molt mal l'orella dreta), però abans que pogués escoltar la última va venir un senyor molt fort i... Pum!!! Amb va clavar una puntada de peu a la panxa tan forta que em va deixar inconscient.
De cop, em vaig veure en un lloc que aparentava ser un interrogatori, de sobte, em va enlluarnar una llum ceguedora...

Què? (III)

Ara mateix us destaparé el misteri de què li passa a en Sahami (Higini, et dic que no se l'endú a casa) .

Al cap d’uns dies ningú va saber res d’ell quan van trucar a casa seva de França i una veu va dir-li al seu majordom Richard:
- He segrestat a en Sahami, si el voleu recuperar haureu de pagar 5.000.000.000 d’ euros.
Al cap d’uns dies això li va arribar a la seva mare que estava a l’Àfrica i va anar ella i tot el poblat amb avió a París. Allà van estar uns dies sense saber res d’ell. El seu germà petit de dos anys va dir:
- Llança!!
La seva mare li va prendre abans de que pogués fer-se mal. La mare d’en Sahami se la va quedar mirant i va dir:
- Com m’ agradaria que aquesta llança ens portés cap on està en Sahami.
Llavors la llança es va començar a moure molt ràpid i tot el poblat la va seguir. Al cap de poca estona van arribar en un magatzem abandonat, van obrir la porta i van veure e en Sahami, tot el poblat va mirar el segrestador amb una mirada assassina, el segrestador va marxar en un obrir i tancar d’ulls.
El poblat també va fer una cosa en un obrir i tancar d’ulls, deslligar a en Sahami.
Tot seguit d’aquest fet, en Sahami, va vendre casa seva de París i amb aquells diners se’n va tornar a l’ Àfrica i també va millorar coses del poblat i va tornar a caçar lleons amb la seva família, però sense la llança ja que se la va regalar als científics.

Què? (II)

Sé que alguns estàveu molt impacients per veure la segona part de la història, així que...

- Què fas noi?- Va preguntar un dels científics tot estranyat al veure que estava fent servir vidre.
- Sé parlar el vostra idioma i estic fent el meu últim invent, un cotxe!- Va dir tot feliç.
- Què!!! Però si tens 12 anys!
- Deu, deu anys
- I què més has fet, a part del cotxe?
- Mirin: una banyera, una televisió, un carro i el Master Mind.
- Òndia noi, que llest ets, vols venir amb nosaltres a França?
- A què fer?
- Revolucionar el món de la ciència
- Un moment, que ho vaig a comentar amb la meva família.

Al cap d’una estona va tornar i va dir que sí molt content. Van marxar cap a París al cap de dues hores.

Quan van arribar els científics li van dir que la Torre Eiffel s’estava a punt de caure.
En Sahami va dir als 200 paletes unes quantes coses i, al cap de deu dies, quan els paletes van acabar, estava rígida com un pal. Amb aquest esdeveniment es va fer una mica famós.

Al cap de quatre setmanes ja havia ajudat a 100 famílies amb problemes per tirar endavant econòmicament i totes van sortir-ne contentes.
També, els hi havia declarat la guerra un país molt poderós i es va acabar abans de que hi hagués algun ferit lleu per cap dels dos bàndols.

Amb totes aquestes peripècies que havia solucionat ja era tot un èxit a tot Europa, però un dia... estava caminant a les vuit del vespre tot sol quan un senyor el va agafar pel coll i se’l va endur sense cap mena de problema perquè en Sahami només tenia 10 anys...

Què? (I)

Aquest és un conte que he escrit jo mateix. El separaré per parts, avui us faré la primera.

Aquesta història va passar fa pocs anys a l’ Àfrica negra.

En Sahami, un noi de deu anys que vivia al nord-est d’Àfrica, li va passar una cosa extraordinària.

Era una matí càlid, calidíssim, es va despertar el més matiner del poblat. Pel sol va saber que eren les set del matí.
En Sahami, es considerava el noi (per sobre dels adults) més llest del poblat, és clar que, amb aquelles circumstàncies, una persona llesta no ho era gaire. Però ell era 50 vegades més llest que jo (un noi de deu anys, també). Gràcies a ell, tot el poblat, d’unes 40 persones, tenia televisió, o, només a casa seva, tenien banyera.

Bé, com us anava dient es va despertar a les set del matí i, amb la seva llança particular, inventada per ell, que quan tu li deies que anés cap aquell lleó, la llança el matava. A les vuit del matí, quan tothom es va despertar, ja no hi havia més animals per caçar, en Sahami, els havia posat tots en un carro, doncs per això el poblat era nòmada.

En Sahami podia fer que tot el poblat tingués una vida molt més fàcil, però no volia, perquè sinó es trencaria el costum de generacions i generacions dels avantpassats del poblat.

Un dia prop del poblat van passar unes persones que estaven fen turisme que, casualment, eren científics. Però quan van veure en Sahami fent de les seves...