-Hola Maria! -Hola Miquel, com està la Joana?
Coses així. Per això m'encanta la muntanya, el poble.
Lògicament també hi ha coses bones de la ciutat: Que tens els serveis públics (policia, ambulància, hospital, botiga...) més aprop, o que és normal que tinguis una vida més tecnològica que en la muntanya. Segur que hi ha més motius pel qual és més important i/o millor. Però aquesta és la meva opinió i sé que hi ha gent que no hi està d' acord, si és així
Què en penseu vosaltres?
Acudit:
Estan dos monges en una moto preperats per passsar un revolt que quelcom que hi passa es mor. Sorprenenment els monges sobreviuen aleshores un policia els para i els hi pregunta:
-Com és que heu passat el revolt?
- És que anem amb Déu
- Doncs multa per anar tres en una moto
Acudit:
Estan dos monges en una moto preperats per passsar un revolt que quelcom que hi passa es mor. Sorprenenment els monges sobreviuen aleshores un policia els para i els hi pregunta:
-Com és que heu passat el revolt?
- És que anem amb Déu
- Doncs multa per anar tres en una moto
Tens tota la raó, Lluís, el poble és més auténtic, amb gent més autèntica, perquè en ser menys, ens coneixem tots.
ResponEliminaJo sóc de ciutat, però, saps? tinc també un poble, un poble que m'ha donat molts amics i molts moments feliços. M'ha donat paisatges i vivències que enlloc més hauria tingut.
I m'ha donat la teva mare, i amb ella tu i els teus germans.
Que més puc desitjar?
Els meus pensaments feliços sempre estan en el meu poble...
Hola Lluís!
ResponEliminaMira, jo vaig néixer i viure gran part de la meva vida en un petit poblet portuguès de 400 habitants --ja te'n vaig parlar, te'n recordes?-- i quan va arribar el moment d'anar a la universitat vaig tenir l'excusa perfecta per deixar el meu poble enrere i eixamplar els meus horitzons a la capital, Lisboa. Aleshores em semblava que haver viscut tants anys en un poble tan petit havia estat una maledicció i el canvi em venia de perles, però amb els anys sembla que les coses canviïn -- o, si més no, canviem nosaltres i comencem a veure les coses des d'una altra perspectiva.
Les meves ganes de fugir del meu poble eren tan grans que es van sobreposar a tot, fins i tot a la universitat. Era a Lisboa, la capital cultural del país, on la gent era diversa, on podia assistir a concerts de qualitat, on podia anar a un bar i passar totalment desapercebut, i això, per a mi, no tenia preu. Vaig conèixer molta gent diferent, vaig fer música, vaig viure moltes experiències noves i enriquidores, però els estudis es van quedar allà penjats, i ara, tot plegat, 12 anys després, em sap una mica greu.
En conèixer l'Higini vaig descobrir Sant Pere de Vilamajor, la gent que hi viu i l'encant que pot tenir un poble petit, i això m'ha fet pensar que potser les meves ganes de fugir del meu poble m'havien ofuscat i no m'havien permès aprofitar tot el que la terra dels meus pares i dels meus avantpassats tenia de bo per oferir. Fa temps que no hi vaig, per motius diversos, però hi penso molt sovint: l'església antiga i gairebé abandonada... quins secrets amagarien? Els boscos que em semblaven immensos i insondables on jugàvem a fer veure que érem exploradors com l'Indiana Jones... què se n'haurà fet? Sé que hi estan construint i potser en poc temps no en quedarà res... La tranquil·litat que hi havia, sense sorolls, sense trànsit, sense pol·lució... Crec que no hi tornaria a viure, sobretot perquè m'estimo Catalunya i no m'imagino vivint fora d'aquí, però sí és cert que enyoro una miqueta aquesta terra, tot i que també crec que l'estic sublimant, és a dir, que la terra que recordo no passa d'un record irreal, mític, adornat de sentiments nostàlgics i que si hi tornés, probablement no hi aguantaria ni dos dies...