Vol dir que durant molt de temps fas el mateix (sona el despertador, fas un badall, t'aixeqeues, et rentes les dents, vas al cole, tornes del cole, el pare et pregunta: -com ha anat al cole?- tu li contestes: - Molt bé-, arribes a casa, penjes la jaqueta, fas els deures, mires la tele o jugues amb alguna cosa o amb algú, sopes i si els pares et deixen, mires la tele, i vas a dormir i quan menys t'ho esperes, sona el despertador fas un badall...).
A mi no m'agrada la rutina perquè jo vull viure coses que no te les esperis, com que quan tens més d'una vintena d'anys i, quan estàs caminant tranquil·lament pel carrer, et trobis amb la persona que et casaràs o alguna cosa per l'estil. O sigui, que a mi m'agrada que tingis emocions fortes, que viatgis a l'altre punta del món, que et fagin el regal de la teva vida o, simplement, que quan arribes cansat del bàsquet i hagis tingut un mal dia al cole, la teva mare et doni un gofre de xocolata boníssim.
Qui llegegi això... que deixi un comentari! Perquè a mi m'encanta que em digueu el què penseu dels meus textos o (en aqust cas) si us agrada la rutina.
(Dedicat a Clara Miquel)
La rutina és molt dolenta, és un pal fer sempre el matei. Dedicat a la Clara e Luxo...
ResponEliminaPer això tenim les vacances, per esbargir-nos i sortir d'aquesta rutina que tan poc t'agrada. D'altrabanda, la rutina proporciona una constància i una disciplina horària necessària. A mi tampoc m'agrada la rutina, però com es sol dir, és el que hi ha.
ResponEliminaHola Lluís!
ResponEliminaM'ha encantat el teu escrit i, sobretot, t'entenc molt bé! L'altre dia una professora ens comentava que les persones no som gaire diferents dels hàmster. Deia ella que els hàmsters són allà dins de la seva gàbia: cada dia s'aixequen, pugen al cèrcol i vinga córrer i donar-hi voltes i més voltes... Fan una petita pausa per rossegar una mica de pinso i apa!, un altre cop a dins del cèrcol a donar-hi voltes, total, per anar enlloc... I l'endemà igual, cada dia igual... Nosaltres fem el mateix, però amb més mala llet: ens llevem i maleïm el fet de ser tan d'hora; anem a treballar o a estudiar i maleïm la feinada que ens espera; piquem d'aquí, piquem d'allà i maleïm els quilos de més; tornem a casa, sopem, i quan ens posem davant la tele o a l'ordinador, maleïm el fet de ser tan tard i apa, a dormir que demà hem de tenir energia per continuar rondinant!! Si som uns rondinaires, nosaltres... :-) Ja t'entenc, ja... Jo sóc el primer que necessito sentir-me motivat per tirar endavant i enfrontar la rutina i les perspectives, de vegades, més aviat grisenques, però quan les coses rutllen i tot va bé, quan t'esforces molt --sempre rondinant, és clar!-- per fer una cosa (un bon examen, un bon partit, el que sigui!) i la cosa surt bé... home, quina alegria!! I saps perquè ens fa feliç, això? Perquè hi hem posat molt d'esforç, molta il·lusió, a vegades a desgana però hem estat insistents i constants. Si tot fos fàcil, si res demanés esforç, sacrifici i dies seguits de fer el mateix, res no ens faria gràcia. Seria com viure a base de postres: natilles per esmorzar, crema catalana per dinar, mousse de xocolata per sopar, braç de gitano per l'esmorzar de l'endemà, coques per dinar... uffff!! Quin fàstic al final, no?? ;-)
Però torno a dir que t'entenc perfectament i que et dono la raó. La vida no pot ser mai tan divertida i emocionant com les pel·lícules que anem a veure al cine, però tampoc ha d'estar tot super-mega-ordenat, tot programat, tot igual cada dia! La vida, així, es fa molt feixuga i desinteressant... El secret està en l'equilibri. Allò que veiem al cine que dos personatges van corrent carregats de papers i carpetes cap a la feina i xoquen l'un amb l'altre en una cantonada, diuen unes quantes paraulotes però després es miren en els ulls i en aquell instant sonen violins i saben que són la mitja taronja l'un de l'altre i que estan destinats a passar la vida junts en amor i harmonia... bé, això ja t'ho puc dir ara que és una invenció cruel de Hollywood... Ens han fet creure que moments màgics i espectaculars com aquests ens poden passar de veritat, però no és cert. Ara, a la vida també hi ha lloc per a la màgia --i recordo que a tu t'agrada especialment la màgia! ;-)--, però no la màgia a l'estil Harry Potter, sinó la màgia d'emocionar-nos amb històries que ens expliquen, la màgia de la música que ens posa la pell de gallina, la màgia dels moments de felicitat que compartim amb els nostres amics, amb les nostres parelles, la màgia de guanyar un partit i haver estat el millor jugador... I, de tant en tant, la màgia d'anar-nos-en de viatge a l'altre cantó del món. Agafar el tren i venir a Barcelona no és màgic perquè això ho pots fer quan vulguis, però agafar un avió i no sé quants mitjans de transport més per anar a Mèxic amb una motxilla a l'esquena i conèixer la cultura maia, o anar a les muntanyes del Tibet i veure de prop els monjos, o a Noruega i estar a prop dels fiords gelats, o a Patagònia i tocar els icebergs, o a Islàndia i viure dies i dies sense nit, o nits sense dia, o veure les aurores boreals... això sí que és rar, és difícil, suposa esforç, és novetat i fa somniar. Si fos tan fàcil fer-ho com ho és venir a Barcelona, no tindria cap gràcia...
Tot això que t'estic dient a tu també m'ho hauria de dir a mi mateix, de tant en tant, quan els dies em semblen fotocòpies els uns dels altres i se'm fa difícil sentir-me motivat i il·lusionat... Potser quan estigui de "bajón" et demanaré que em reenviïs aquest comentari, hehehe! ;-) En teoria, el que hauríem de fer seria viure cada dia amb una il·lusió renovada, és a dir, tenir present que cada dia ens ofereix una oportunitat més per ser feliç, per riure i per passar-nos-ho bé, fins i tot en els moments més avorrits, i corregir allò que vam fer malament el dia abans, però de vegades el cansament i la frustració parlen més fort i aleshores tot ens sembla difícil i sense sentit. Aleshores és quan cal retrobar-nos amb les persones que estimem --la família, els amics... fins i tot l'animal de companyia!-- i fer pinya, desbravar-nos amb ells, que per això hi són, i tornar a carregar les piles per enfrontar el dia de demà amb coratge i alegria! A propòsit de coratge, has vist el vídeo que l'Higini ha penjat en el seu blog a l'entrada "Atreveix-te!"? És tot un model a seguir! :-D
Perdona que hagi escrit tant però és que ara m'has tocat una fibra sensible... A mi, la rutina també m'afecta i molt, així que, de certa manera, tot això que t'estic dient i que segurament ja saps, que segurament ja t'ha passat pel cap, de certa manera m'ho estic repetint a mi mateix. ...a veure si em convenço d'una vegada!! ;-P